Cinefòrum: cicle Park Chan-Wook. Pròxim diumenge: Oldboy

---QUI VULGUI COMENÇAR EL CINEFÒRUM A LES 19 EN COMPTES DE LES 20 QUE HABLE AHORA O CALLE PARA SIEMPRE---

Aquest home amb nom de restaurant xinès és en realitat coreà. Director, per més senyes.
Park Chan-Wook va saltar a la fama en Korea con la película JSA: Joint Security Area, que és una peli que no posarem en aquest cicle.
Però Park Chan-Wook és internacionalment respectat per la seva "trilogia de venjança".

Para la gente, vivir sin odio es casi imposible. No hay nada de malo en fantasear sobre venganza. Puedes tener ese sentimiento. Simplemente, no deberías actuar basándote en él.

Tengo principios y reglas. [En mis películas] trato cuidadosamente los actos de violencia y me aseguro de que la audiencia entiende cuánto sufrimiento estos actos causan.

From cinefòrum

Vam començar amb Sympathy for Mr. Vengeance (2002), que és la primera peli de la suposada "trilogia" (que no és tal, doncs les històries són independents). Aquesta peli és una bona mostra de cine asiàtic tal i com l'he vist últimament, amb alguns tics que citaré a continuació, tan bons com dolents.

A molt cinema asiàtic, i en aquesta peli per exemple, hi ha poc diàleg (sense anar més lluny, un dels protagonistes és sordmut). Això pot ser una limitació, perquè el guió pot quedar massa senzill i avorrit. Per contra, aquesta pel·lícula té un guió complex que es fa fàcil de seguir, gràcies a que hi ha un gran treball darrera el film. Tot queda perfectament explicat amb els plans oportuns: cada detall queda reflectit a la pel·lícula. Per exemple, gràcies a un pla-seqüència podem veure com els dos raptors aconsegueixen fer plorar a la nena raptada per poder fotografiar-la plorant i demanar rescat al seu pare, qui realment es creu que la seva filla està sent maltractada. També es crea un personatge que seria increíblement secondari absurd si no fos perquè quan menys t'ho esperes té un paper rellevant, qué és el de seguir l'investigació ràpidament -crear situacions rares és bastant comú al cinema asiàtic d'aquest estil, ja que de vegades és l'única manera de fer avançar el guió-. De fet, la pel·lícula, sense ser massa llarga, encara li sobra temps per veure a un dels protagonistes pujant i abaixant cortines. S'estalvia temps, plans, diàlegs inútils. Bravo.

L'exemple oposat podríem trobar-lo a les pelis americanes dolentes, on han de xerrar, xerrar i xerrar. Exemple: un grup d'adolescents es troba a una amiga seva amb el cap tallat, i algú per collons ha de dir: "Oh, Dios mío, ¡está muerta!", o bé: "¡es el asesino!", quan algú de dos metres amb vint apareix per la porta amb una destral de 12 kilograms a les mans. En ocasions sembla que si aquestes pel·lícules fossin novel·les no faria falta afegir més diàleg, mentres que una peli com Mr Vengeance és impossible de passar a novel·la sense haver de sobreutilitzar el narrador. Això em fa creure que igual a Orient porten el cinema més avançat que el nostre, doncs ja s'ha desvinculat de la novel·la, que són dos arts que aquí seguim comparant.

Per contra, el fer una pel·lícula tan asiàticament silenciosa, em passa que no m'hi acabo de ficar. Vull dir, és com si veiés un munt de personatges tenir situacions increíbles, però no m'identifiqués amb ells. M'impressiona, però no ploro quan algú mor. És com veure un munt de playmobils moure's per la pantalla, mentres jo estic assagut al sofà, com em passava a "Dolls", de Takeshi Kitano, que de tan muda era avorrida i opaca. Poso una opinió d'un usuari de imdb.com, que concorda bastant amb la meva.

Em vaig dormir durant "Sympathy for Mr Vengeance" i vaig trobar que els temes del film eren massa opacs emocionalment com per ser importants. Potser és una diferència cultural entre el cinema coreà -jo hagués dit "asiàtic"- i l'occidental. Les pel·lícules són fredes i l'espectador no pot transportar les seves experències personals sense sentir-se fora de lloc [...].

En canvi, tot i que Hollywood fa pelis mediocres, al final de cada peli se t'escapa la llagrimeta encara que sàpigues desde fa 20 minuts qui morirà / es salvarà. Suposo que són diferents maneres de fer cinema.

Per aquest motiu, aquesta és la peli que menys m'ha agradat de la trilogia. Per la fredor i per un parell de situacions que em sobren, que explicaré més endavant.

En mis películas, me centro en el dolor y el miedo. El miedo justo anterior a un acto de violencia y el dolor posterior. Esto se aplica tanto a los perpetradores como a las víctimas.

Mis películas son historias de gente que echa la culpa de sus acciones a los demás porque rehúsan echársela a sí mismos. -¿Algú recorda el "yo no quería, pero tenía que hacerlo... Entiéndelo"?

From cinefòrum

Oldboy (2003), que la veurem aquest diumenge, tot i estar basada en un manga, agafa camins molt més occidentals. Hi ha menys personatges protagonistes, amb el que sobra temps per ficar-se a la seva pell. Hi ha més diàlegs, i hi ha els típics crescendos musicals més americans en els moments més dramàtics, que aconsegueixen emocionar-te (no com la olla musical de l'anterior film). I ja que parlem de música, a partir de Oldboy, Park Chan-Wook s'aficiona a posar waltz a les seves pel·lícules. Probablement els millors waltzs siguin precisament els d'aquesta pel·lícula. Preciosos.

• Tema principal

• Tema dramàtic

Aquesta és la seva pel·lícula internacionalment més valorada, probablement per l'acostament al cinema que a Europa i Amèrica estem més acostumats.

Siempre he intentado no caer en la mentira que dice algo como "puedes hacerlo todo si tienes la suficiente voluntad", o que "eres el único que labra tu propia vida". Según las creencias de la audiencia, llámalo voluntad de Dios, presión social o destino, en el fondo lo que intento decir es lo mismo. Y esto es: "la vida no va como tú quieres".

Me'n oblidava! Aquesta pel·lícula conté una de les millors seqüències d'acció que he vist mai. Tota del tirón! (feu dobleclick per anar a Youtube i veure-la com cal)

From cinefòrum

Sympathy for Lady Vengeance (2005), que vam veure el passat diumenge i que tindrà un remake al 2010, torna una mica a les arrels asiàtiques. Tornem a trobar un waltz com a tema principal, i algún truquet de postproducció per fer les transicions entre escenes més amables, com passa a Oldboy. Aquesta pel·lícula em recorda una mica a Sympathy for Mr Vengeance -normal, tenint un títol tan semblant XD- en l'habilitat que té el cinema asiàtic en crear "imatges" devastadorament monstruoses / boniques / dramàtiques. A algunes pel·lícules (Dolls de Kitano) i mangas o animes mediocres (com Elfen Lied), el guió sembla una excusa per intentar enllaçar una sèrie de situacions impressionants, que t'arriben al pit, agafen la teva ànima i la sacsegen fins deixar-la marejada i mig morta. De vegades inclús, aquestes situacions es recargolen tant que pel meu gust es passen -a què vé que el tio de Mr Vengeance estigui violant a la pacient DAVANT de la seva mare??!?-, però Lady Vengeance, millorant la fórmula de Mr Vengeance, crea situacions brutalment belles, les recargola i se'n surt airosa -què BÈSTIA que tingués el micròfon retransmeten tot el que es deia a la classe-.

A més, Lady Vengeance sigui que la que millor tracti el tema de la post-vengança, acabant d'una manera bastant rodona la trilogia.

Cuando un heroe decide tomar venganza, su hasta entonces aburrida vida se acaba, y renace otra vez como una persona completamente distinta. Con la finalización de la toma de venganza a la vista, el héroe debe enfrentarse al hecho de que el placer que ha experimentado hasta ese punto debe también finalizar.

En fi. Aques tipus de coses són les que m'agradaria comentar després de visionar la pel·lícula, però cada dia comencem més tard. A veure si ho solucionem i podem fer un cinefòrum com cal.

Numerosas veces estoy tendido en mi cama, de noche, e imagino la tortura más cruel posible. Me imagino la manera más miserable de arruinar la vida de esa persona. Después de eso, puedo dormir con una sonrisa en mi cara. Mientras se mantenga en el reino de la imaginación, cuanto más cruel, mejor: es sano. Me gustaría recomendároslo también. Espero que mis películas puedan ayudar de alguna modesta manera a que vuestra imaginación se vuelva al menos un poco más cruel.

I si no estàs d'acord amb el que opino... Comenta!